[Text escrit per la nostra estimada col·laboradora Laura a la ciutat dels sants, publicat a L'Accent Bord núm.7]
Presentem un recull de noms d’ocells i del seu significat ocult –o no tant ocult. És sabut que els ocells tenen una marcada relació amb el col·lectiu LGBTI, d’entrada perquè hi comparteix l’abundància de ploma o el plomissol. En aquest recull veurem aquests i altres menys evidents, però no entrarem a tractar lloques i gallines, sinó que ens fixarem en l’avifauna autòctona europea i, especialment, catalana.
Sense cap dubte hi ha una família que s’emporta el protagonisme en aquest recull: els ràl·lids, pels entesos en la matèria (les polles per la resta de mortals). Es tracta d’una família típica d’ambients humits i, en moltes de les espècies, amb una activitat bàsicament nocturna. L’espècie més abundant i coneguda és la
polla d’aigua, àmpliament distribuïda, que ja havíem utilitzat per batejar el marica de platja o piscina. La família té altres membres interessants, com una espècie més gran i robusta, la
polla blava, que pels seus colors blaugranes serà l’homòleg de la d’aigua al Camp Nou, o en el seu defecte qualsevol marica aficionat al futbol. La
polla pintada n’és un altre component que malgrat ser molt difícil d’observar en el cas de l’ocell, tant per escàs com per amagadís, a l’argot s’adiu més a la lloca, gai amb molta ploma. La fama de la família no té límits i queda palesa a nivell local, com ho demostra el nom que es recull per al rascló a la plana de Lleida,
polleta, i també a nivell internacional, amb els noms que se’ls dóna en altres llengües: sense anar més lluny en castellà trobem la polluela chica i la polluela bastarda.
És cert que la resta d’exemples de l’avifauna catalana no són tan obvis, però amb una mica de malícia i recorrent a noms locals, els acabem veient el llautó. Seguim amb el repàs d’alguns dels ocellets que podem trobar a les nostres terres i les seves connotacions a l’argot bord.
L’ocellet més habitual a les nostres terres, doncs, és el
pardal comú, que són la majoria d’ocells que veurem al llarg de l’any (els del “montón” que dirien els castellans) i un parent d’aquest és el
pardal de passa, que aquí s’observa en rares ocasions i sempre hi fa estades curtes, el podem considerar un sinònim al significat que proposàvem per
oreneta (erasmus, turistes i forasters en general). El
passarell és aquell que és nou o aprenent, patufet, i el
passarell golanegre, el podríem prendre per un primerenc en la pràctica del cunnilingus. Seguint amb les pràctiques sexuals el
gratapalles és aquell que no passa mai de la masturbació, i el
repicatalons, l’actiu estricte o trabucaire, sempre darrere els talons. Pels amants del BDSM trobem el
botxí.
Una altra família que dóna per molt són les
mallerengues, que definíem com a gai que no calla mai, i el més interessant és l’extensa classificació segons les seves característiques. Aquests són alguns dels representants europeus: la
mallerenga de bigotis, l’
emplomallada, la
cuallarga i la
petita no necessiten aclariments; la
d’aigua i la
blava, en símil a les polles; la
capblanca, amb tota la lleterada a la cara, i la
carbonera, aficionada al petó de cabró (la podríem definir com a gai que només calla per llepar culs). Aprofitem per comentar que en anglès en diuen “Tits”, i concretament a la carbonera, “Great Tit”.
Hi ha tot d’espècies nervioses i bellugadísses, com les
piules. Destacarem la
piula grossa, que és la gatzoneta de la família, i la
piula gola-roja, que probablement serà el resultat de practicar-li una fel·lació a la grossa. De la mateixa família són les
cascuetes, també conegudes com a
cueretes o
cuetes, que definíem com a gai que salta molt, amb moviments fins, tocat i posat.
I els noms locals, com és habitual, són font inesgotable d’inspiració. Citarem el
culblanc (nom del còlit a moltes zones de Catalunya), per aquell que té tota la lleterada al cul, i el
cul-roig, cul-rogenc, cul-roget, cua-roig o cua-roja (alguns dels noms de la cotxa), amb clars símptomes d’irritació després de practicar sexe. A les terres de l’Ebre trobem les
txitxarretes, nom local de les boscarles, que podrien ben ser un sinònim de mallerenga. Del més gros de la família, el balquer, en diuen
txitxarrot, que proposem per la mallerenga amb polla grossa.
A l’argot bord, a més, ja havíem proposat
cotorra pel marica amb molta ploma que no calla mai, i
flamenc pel gai xulo i cregut. I tal com parlàvem del
graller, és obvi que la
gralla és el seu penis.
Si ens fixem en la manera de relacionar-se els uns amb els altres, com en les estratègies per lligar, tots sabem que a l’ambient bord també hi ha
voltors. Cal mencionar que actualment a Catalunya s’està donant un procés de colonització per part del
voltor negre, des del sud, una espècie que molts no estem acostumats a veure, tret d’abundants imatges per internet, i qui més qui menys té certa curiositat per trobar-lo a la vida real.
Especial menció mereixen els paràsits. Es tracta d’un conjunt d’espècies que tenen per costum prendre les preses dels altres, com qualsevol tercera persona en una relació monògama. Les espècies europees tenen noms molt descriptius que no necessiten explicació: el paràsit gros, el cuallarg, el cuapunxegut i el cuaample. En tots els casos es tracta de nouvinguts prou ben dotats.
L’
enganyapastors és una espècie nocturna típica catalana que proposem com a sinònim d’EB (escalfabraguetes).
Finalment, no podíem acabar aquest recull sense esmentar el
rossinyol bord, una forma prou poètica per referir-se a qualsevol membre de la comunitat LGBTI.
